Carles Puigdemont i Casamajó va néixer el 29 de desembre del 1962 a Amer (Catalunya). Durant gairebé tres dècades la seva activitat professional va estar relacionada amb la comunicació fins que el 2006 va fer el pas a la política activa quan va ser escollit diputat al Parlament de Catalunya. Cinc anys després va ser escollit alcalde de Girona, càrrec del qual seria reelegit el 2015. També va ser vicepresident de l’Associació Catalana de Municipis i president de l’Associació de Municipis per la Independència.
El 10 de gener de 2016 va ser investit 130è president de la Generalitat de Catalunya, la més alta representació institucional catalana. El juny de 2017 va convocar el primer referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya per al dia 1 d’octubre del mateix any, consulta que es va celebrar a pesar de la dura violència exercida durant tota la jornada per les forces de seguretat de l’Estat espanyol contra els més de dos milions de persones que van anar a votar. El noranta per cent dels vots van ser favorables a que Catalunya esdevingués un estat propi en forma de República i, en conseqüència, el 27 d’octubre de 2017 el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració per la qual es constituïa “la República catalana, com a Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social”. Com a resposta, el govern del Regne d’Espanya, mitjançant l’article 155 de la Constitució espanyola, va intervenir les institucions polítiques catalanes, va imposar un govern a la Generalitat tot cessant l’executiu legítim català, inclòs el president Puigdemont, que el 30 d’octubre, sense reconèixer el seu cessament, es va veure obligat a exiliar-se a Bèlgica davant l’onada de repressió política en forma de querella per rebel·lió, sedició i malversació contra els membres del Govern legítim de Catalunya.
El mes de novembre de 2017 l’Audiència Nacional espanyola va cursar una euro-ordre de detenció contra el president Puigdemont a Bèlgica, que fou retirada el mes següent pel jutge del Tribunal Suprem que n’havia assumit la causa per evitar que hagués de ser processat per menys delictes dels quals se l’acusava a Espanya. El president legítim català va rebre el 21 de desembre de 2017, a les eleccions al Parlament de Catalunya convocades pel govern espanyol, el major percentatge de vots de la majoria independentista, però els tribunals espanyols li van negar en diverses ocasions el dret a ser investit president i el Parlament de Catalunya en va ajornar la seva investidura.
El 25 de març de 2018 va ser detingut a Alemanya en virtut d’una nova euro-ordre de detenció i extradició i va romandre en presó preventiva a Neumünster (Slesvig-Holstein) fins que el 6 d’abril el jutge del tribunal superior d’aquest Land alemany en decretà llibertat sota fiança i, posteriorment, el mes de juliol el mateix alt tribunal en descartà l’extradició a Espanya pels delictes de rebel·lió i sedició, fet que comportà que el Tribunal Suprem retirés l’euro-ordre. El president català tornà a Bèlgica, on va impulsar un moviment polític transversal, la Crida Nacional per la República, i el Consell per la República Catalana, un organisme que promou la defensa dels drets civils i polítics de Catalunya des de l’espai lliure d’Europa.
A les eleccions al Parlament Europeu celebrades el 26 de maig de 2019, el president Puigdemont va encapçalar la llista més votada a Catalunya, amb gairebé un milió de vots. Tot i publicar-se al Butlletí Oficial de l’Estat espanyol la seva qualitat d’eurodiputat, la Junta Electoral espanyola va refusar inicialment donar-li les credencials, però posteriorment el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictaminar que era diputat del Parlament Europeu a tots els efectes. És president de Junts per Catalunya, partit polític impulsat l’estiu de 2020.
D’ençà l’inici del seu exili, el president Puigdemont ha estat convidat per diversos parlaments i universitats així com per institucions polítiques, socials i culturals de països d’arreu d’Europa, com Bèlgica, Finlàndia, Dinamarca, Suïssa, Alemanya, Escòcia, Regne Unit, Irlanda, Països Baixos o les Illes Fèroe, entre d’altres, per explicar el procés polític català. Ha publicat diversos llibres: La crisi catalana. Una oportunitat per a Europa (2018); Re-unim-nos (2019), M’explico. De la investidura a l’exili (2020) i La lluita a l’exili (2020), els dos darrers amb el periodista Xevi Xirgo.
Nascut a Barcelona el 7 de març de 1971, és fill de Maria Lluïsa Oliveres i d’Alfonso Comín, polític, cristià marxista qui fou diputat del Parlament de Catalunya a la primera legislatura després del franquisme. Antoni Comín és nét de Jesús Comín Sagüés, diputat i dirigent carlí requetè aragonès.
És llicenciat en filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona i en ciències polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. També és postgrau en humanitats a la Universitat Pompeu Fabra i doctorand a l’Institut d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra. Va realitzar els estudis superiors de piano i teoria musical a l’Escola de Música de Barcelona.
La docència ha estat la seva passió professional des de finals dels anys noranta. Primer com a professor de batxillerat del Col·legi Sagrat Cor – Diputació del 1997 fins al 2003 i més tard, del 2007 fins al 2017 com a professor associat del Departament de Ciències Socials d’ESADE (Universitat Ramon Llull).
Actiu en els moviments altermundistes des del 2000, va ser nomenat membre de la junta rectora de Ciutadans pel Canvi del 2006 al 2010. Va ser el responsable d’acció política i de la campanya per la iniciativa legislativa popular «Per una llei electoral de Catalunya» sobre la reforma de la Llei electoral de Catalunya, i de la campanya «Via federal», per la reforma federal de la Constitució espanyola.
És elegit diputat al Parlament de Catalunya a les legislatures VII i VIII, pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). El 2017 és elegit diputat, per Junts pel Sí -com a independent per ERC-. El gener del 2016, Carles Puigdemont, el nomena conseller de Salut i el ratifica en el càrrec el 27 d’octubre de 2017. Arran de la celebració del referèndum de l’1 d’octubre del 2017, va ser destituït del seu càrrec de conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya pel Govern espanyol en aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola el dia 27 d’octubre de 2017.
El 30 d’octubre de 2017 va marxar a l’exili a Bèlgica juntament amb el president Carles Puigdemont i tres consellers més del govern, Clara Ponsatí, Lluís Puig, i Meritxell Serret, lloc on resideix fins al dia d’avui.
Acusat de sedició, rebel·lió i malversació per l’Audiència Nacional, el 3 de novembre de 2017 la jutgessa de l’Audiència Nacional dictà contra ells una euroordre de detenció, retirada al desembre i reactivada el març del 2018 pel jutge instructor del Tribunal Suprem Pablo Llarena. El juliol del 2018 Llarena retirà l’euroordre després que la justícia belga hagués denegat l’extradició dels polítics exiliats.
Fou elegit eurodiputat per Lliures per Europa – Junts per Catalunya el 26 de maig de 2019. A petició del Tribunal Suprem espanyol els escons Carles Puigdemont i Toni Comín van ser suspesos provisionalment. Al novembre el jutge instructor dictà la tercera euroordre (de la qual retirà l’acusació de rebel·lió).
El 19 de desembre el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va reconèixer la condició d’eurodiputats de Puigdemont i Toni Comín, el 13 de gener de 2020 van poder ocupar l’escó. Ara s’ha iniciat el procés del Suplicatori en el Parlament Europeu.
És vicepresident del Consell per la República.
Des de fa dècades, col·labora amb els mitjans de comunicació, en la premsa diària i en altres mitjans de comunicació com la tertúlia de RAC 1, El perquè de tot plegat. També ha col·laborat a la revista El Ciervo, al diari Ara, a El País, i amb El Mundo-Catalunya i amb el diari La República o amb El Nacional.
És membre de la Fundació Alfonso Comín i del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia.
Clara Ponsatí (Barcelona, 1957) va saltar a la primera línia de la política catalana amb el seu nomenament com a consellera d’educació al juliol de 2017, en la remodelació del Govern de la Generalitat que va dur a terme el president Puigdemont per assegurar el compromís de l’executiu amb l’organització del referèndum sobre la independència de Catalunya del primer d’octubre de 2017. Des de la seva conselleria, va participar en l’organització i celebració del referèndum que va requerir l’obertura d’escoles i instituts com a col·legis electorals.
Després de la declaració d’independència del 27 d’octubre, va ser cessada pel Govern de l’Estat espanyol amb l’aplicació del 155 i va marxar a Brussel·les amb altres membres del Govern per poder-se defensar en uns tribunals democràtics de la persecució penal de l’Estat espanyol. Va respondre davant de la justícia Belga a la primera euroordre, que havia demanat l’Audiencia Nacional, i que el jutge Pablo Llarena va retirar abans de la seva resolució. Després va ocupar el tercer lloc de la llista electoral de Junts per Catalunya per la província de Barcelona en les eleccions del 21-D, que encapçalava el president Puigdemont. Poc després de la sessió constitutiva del Parlament i abans que tingués lloc el ple d’investidura del president Puigdemont, previst inicialment per al 30 de gener de 2018, va renunciar al seu escó per assegurar la majoria independentista en la sessió d’investidura, que finalment no es va celebrar.
Al març de 2018, va marxar a Escòcia per reincorporar-se a la càtedra d’Economia a la Universitat de St. Andrews que ocupava abans d’entrar al Govern de la Generalitat. El 23 de març, el jutge Llarena reactiva les euroordres contra el govern a l’exili pels delictes de rebel·lió, sedició i malversació. En el cas de Ponsatí, s’inicia el procediment d’extradició davant els tribunals escocesos, que no s’arriben a pronunciar, perquè Llarena torna a retirar les euroordres el juliol de 2018 un cop el tribunal alemany denega l’entrega del president Puigdemont pels delictes de rebel·lió i sedició.
A l’abril de 2019 va concórrer com a número tres a la llista de Lliures per Europa (Junts) per a les eleccions europees, encapçalada pel president Puigdemont. C’s i PP van recórrer a la Junta Electoral Central (JEC) les candidatures de Puigdemont, Ponsatí i Toni Comín, que ocupava el segon lloc de la llista. El 29 d’abril, la JEC va decidir excloure les seves candidatures però la justícia va revocar la decisió i finalment van poder concórrer a les eleccions.
A les eleccions europees de 26 de maig, Lliures per Europa (Junts) obté un milió vint-i-cinc mil vots (el 28,53% dels vots a Catalunya) i dos escons al Parlament Europeu. Puigdemont i Comín inicien una batalla legal amb la JEC per poder ocupar els seus escons, que acaba amb la seva incorporació al Parlament Europeu el desembre de 2019 després de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en el cas de Junqueras. El jutge Llarena, que havia dictat una nova euroordre després de la sentència del Tribunal Suprem en contra de la resta de membres del Govern, demana al Parlament Europeu que aixequi la immunitat de Puigdemont i Comín perquè puguin ser extradits a Espanya. El 31 de gener de 2020, amb la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, Lliures per Europa (Junts) obté un tercer escó al Parlament Europeu. Ponsatí esdevé eurodiputada i Llarena demana l’aixecament de la seva immunitat.
Ponsatí inicia la seva activitat política després d’una llarga trajectòria acadèmica. Es va doctorar en economia el 1988 a la Universitat de Minnesota i entre el 1989 i el 2001 va treballar com a professora titular a la Universitat d’Autònoma de Barcelona. Al 2001 va incorporar-se com a investigadora a l’Institut d’Anàlisi Econòmica del CSIC i el 2006 en va assumir-ne la direcció fins el 2012, quan va marxar a la Universitat de Georgetown amb la càtedra Princep d’Astúries. L’any següent, el Ministeri d’Exteriors va bloquejar la renovació de la càtedra pels seus pronunciaments a favor de la independència i Ponsatí va tornar l’Institut d’Anàlisi Econòmica, fins que el 2015 es va incorporar com a catedràtica d’Economia a la universitat de St. Andrews. També ha estat professora visitant a diverses universitats com la Universitat de Cambridge, la Universitat de Toronto i la Universitat de Califòrnia-Sant Diego
Ha desenvolupat una extensa carrera de recerca i les seves contribucions, en temes de polítiques i decisions publiques, teoria de jocs, negociació i resolució de conflictes, apareixen publicades en prestigioses revistes científiques internacionals. També ha assessorat nombroses institucions acadèmiques i agències d’avaluació de diversos països, i altres institucions com el Parlament escocès i la Comissió Europea.
Sole liability rests with the author and the European Parliament is not responsible for any use that may be made of the information contained therein.
Juntsxeuropa.cat © 2020